Tenia la intenció de treballar l’esquelet: Podria ser un bon projecte per tal de treballar les habilitats relacionades amb aprendre a aprendre, com ara classificar, descriure, formular preguntes; englobava aprenentatges relacionats amb expressió oral i escrita i lectura; resolia la part de coneixement del cos –medi natural - relacionat amb l’espai – geometria -; tots ells temes bàsics per organitzar esquemes mentals que possibilitin els aprenentatges.
Però també volia preguntar-me per què necessitava trencar l’esquema d’àrees per programar el treball de l’aula? Era segura la convicció de no voler marcar l’aula amb esquemes dels quals coneixia prou els resultats...
Hi ha una barrera difícil de superar entre l’infant i l’adult; no feia gaire que algú m’ho aclaria: “Els infants són els primers emigrants a què hem d’atendre, acaben d’arribar al nostre món, al món dels adults i no tenen cap referència, ni tan sols una experiència del món d’on venen en la qual puguin emparar-se.” Alguna cosa hem de fer els adults... però, quina? i com?
El viatge començà al setembre del 2000, segur del que NO volia fer, i tanmateix disposat a no deixar de parlar amb aquell estel llunyà, gran.... Vaig fer-me amb unes poques eines: un horari buit – només definides les hores dels altres mestres -; un espai definit; un llistat dels principals continguts i objectius corresponents al cicle mig, unes dates marcades al calendari per activitats previament ja organitzades. Amb les idees dels alumnes vaig completar aquest equipament des de les primeres converses. Junts vam conèixer l’espai on treballaríem: No hi havia un espai especial reservat pel mestre i tots ens podríem veure les cares quan haguéssim de parlar en grup; les parets de l’aula no limitarien les activitats, de manera que passadissos, patis, carrers, bosc..., tot estava allà per descobrir, per conquerir com a espai escolar; també fora el límit que volia imposar una classificació per edats del material escolar. Així anàvem descobrint també els nostres propis límits.
I per això vam començar a... “navegar per un oceà de dubtes, a través d’arxipèlags de certesa”. Intentàvem aprofitar els llibres de text, els quaderns d’activitats, les fitxes..., però l’excursió programada a les fonts del Llobregat ens féu pensar en l’aigua i fou el pretext per escriure i llegir, per fer experiments, per mesurar, per aprendre a buscar a la biblioteca, per construir maquetes, per confeccionar un diccionari, per pintar paisatges... i per anar avaluant el que fèiem: els criteris d’avaluació es definien cooperativament a la mateixa discussió, i les propostes de millora també; les habilitats practicades a les sessions de filosofia – em refereixo al projecte filosofia 3/18, la filosofia per infants del Matthew Lipman - ens ajudaven ara per afegir a la nostra mirada una dimensió, i així érem capaços d’anar recollint, codificant i valorant el que succeïa.
I així fou com aprenguérem a deixar-nos anar a aprofitar el vent i les marees, a conduir el timó sense posar en perill el casc de l’embarcació ni la salut dels mariners.
Demanar aigua al mig del desert és potser demanar quelcom d’impossible; però per als nens i nenes de tercer potser no ho és tant.
Tot era a punt: faltava només alguna cosa que donés la senyal de sortida. Calia esperar el moment propici. No sé si sempre arriba si se sap esperar, però la qüestió és que una setmana van començar a arribar a classe alumnes amb lesions d’ossos, accidents quasi segur amb els nous patinets dels reis! I el pretext era servit: “Us agradaria treballar un projecte d’esquelets?” No cal dir la resposta dels alumnes. I l’estrella: un esquelet autèntic de gos guardat en una capsa i que formava part del material de l’escola, i que encara no s’havia fet servir.
Ells mayeixos en van fer la narració al final del recorregut:
"Un dia els nens de tercer es van trobar un esquelet sobre una taula i van dir: que és això!! Es van quedar tots sorpresos i el van mirar, van estar pensant. Un nen va saltar tot content, és un esquelet d’animal! Un altre va veure l’omòplat, es pensava que eren les potes d’un ànec. Com que no estaven segurs de què era, el Pep Lluís els va dir: perquè no fem un projecte d’esquelets? Com estaven tan contens li van dir que sí volien fer el projecte.
La classe de tercer volia treballar els ossos. Van fer preguntes tantes! tantes! que al final no s' alliberaven d'elles. Les van guardar als calaixos, darrere la pissarra, a la carpeta, a tot arreu, però no servia per a res. Un nen va dir: Escolta, què fem amb les fotocòpies? - Això què té a veure? - Que també tenim moltes. - Guarda-les als arxivadors! - Ah vale. I seguien amb les preguntes, després un altre nen va dir: Per què no fem grup faci una pregunta, i les que sobrin les eliminem? I tots van dir vale! i van començar a treballar.
Els nens van portar ossos de casa, de tants que van portar es sortien per les finestres i per la porta i havien de fer classe al passadís. Tenien radiografies penjades a la finestra. Una nena que es deia Laia tenia calor i va obrir la finestra i es va trencar una radiografia. El Gerard va portar un conill que es deia Txipi i li van buscar els ossos. Van observar dibuixos d’esquelet d’animals per comparar junts un esquelet d’un animal i d’un humà.
Un grup havia de descobrir de què estaven fets els ossos. Van pensar molt i un nen que es deia Gerard es va desmaiar de tant pensar. Un nen que es deia Lluís va dir: Per què no matem un animal? Un nen que es deia Salva estava tan despistat que el seu professor va dir: Baixa dels núvols! I el Salva va dir: qué! qué passa home?
Volien saber quants ossos tenia l’esquelet i volien descobrir-ho. Van trobar que el cap tenia 6 ossos i van anar descobrint més ossos de les extremitats superiors i de les extremitats inferiors i del tronc. Van comptar els ossos d’un esquelet de paper que va fer el professor, el Carles, la Mireia, en Dani, en Lluís Tomàs, en David... tots van comptar els ossos del cap dels braços, de la cama, del genoll... van descobrir que n’hi havia 206 ossos entre tot el cos. També van aprendre ells tots els ossos del cap de les extremitats superiors i inferiors i del tronc.
Un nen que es deia Nil va preguntar: de petit a gran els ossos canvien? I va passar una estona, llavors li van contestar: No ho sabem encara, no ho hem trobat als llibres. Després un altre nen, que es David, va tornar a fer una pregunta: Els nens i les noies tenen els ossos iguals? I li van dir: Per què ho tornes a preguntar si tampoc ho hem trobat? Va passar una estona i la Mireia i la Diana van dir a la vegada: Busquem als llibres? I la Diana va continuar: Ja que hem parlat de llibres, per què no busquem als llibres? I van començar a buscar i buscar.....
Un nen que es deia Nil va preguntar: de petit a gran els ossos canvien? I va passar una estona, llavors li van contestar: No ho sabem encara, no ho hem trobat als llibres. Després un altre nen, que es David, va tornar a fer una pregunta: Els nens i les noies tenen els ossos iguals? I li van dir: Per què ho tornes a preguntar si tampoc ho hem trobat? Va passar una estona i la Mireia i la Diana van dir a la vegada: Busquem als llibres? I la Diana va continuar: Ja que hem parlat de llibres, per què no busquem als llibres? I van començar a buscar i buscar.....
Van fer tantes cartes per a la Carmen que una els va sortir per la finestra, i justament!! era la bona. Dies després els va arribar una carta misteriosa i van pensar de qui seria!!: dels companys de Begues? I van obrir la carta i van llegir que demà venia la Carmen. I els va explicar que els ossos tenien uns llaços elàstics perquè els ossos no es separin. Amb un cop de vent es va obri la porta: Nyeeeeeec!! I va dir la Carmen: Això farien els ossos si no tinguessin oli. Així apreneu la lliçó, a partir d’ara beveu molt d’oli.
Un dia van comprovar ossos de veritat amb fotocòpies. Anaven eliminant fotocòpies d’animals, perquè veien que un ocell no podia ser. Diferenciaven la pelvis i el crani. Tenien fotocòpies d’animals que eren la llebre, el conill, el peix...... Però com volien saber quin animal era, s’esforçaven per saber-ho. El David deia:- Si és un tauró! El Nil va dir:- No, no, això és un gat. El Marc va dir:- És un peix sí, sí!! La Laia va dir:- No, és massa petit!! Fins que un dia la Mireia va descobrir per las dents i el crani que l’animal era un gos i tots van dir: Sí, Sí, Sí!! És un gos!!! "
Un dia van comprovar ossos de veritat amb fotocòpies. Anaven eliminant fotocòpies d’animals, perquè veien que un ocell no podia ser. Diferenciaven la pelvis i el crani. Tenien fotocòpies d’animals que eren la llebre, el conill, el peix...... Però com volien saber quin animal era, s’esforçaven per saber-ho. El David deia:- Si és un tauró! El Nil va dir:- No, no, això és un gat. El Marc va dir:- És un peix sí, sí!! La Laia va dir:- No, és massa petit!! Fins que un dia la Mireia va descobrir per las dents i el crani que l’animal era un gos i tots van dir: Sí, Sí, Sí!! És un gos!!! "
En què es pot convertir tot això? Algú em digué: En una cançó! I altre: Un teatre! Un conte! Podia entendre-ho com a disbarats o com a genialitats.
Una companya m’havia ensenyat que la nostra feina consisteix en descobrir i fer veure les genialitats que hi ha darrere de tantes accions en principi sense importància, quotidianes.
...sovint els mestres volem ensenyar el que nosaltres veiem, el que hem descobert i hem vist. Però no ens plantegem que potser el que cada infant ha d’aprendre és el que per ell és encara invisible, l’objecte del seu desig, i que a mida que el realitza es va fent com persona, irrepetible. L’experiència de saber-se acompanyat en aquest viatge, de saber que un altre s’ha deixat seduir pel meu desig, ens permet aprendre i fer-nos, i ens dona la dimensió solidària, col·lectiva de reconèixer en l’altre un valor tan únic com el propi.
I ja sabeu què passa amb les crisàlides, no?
“por tanto como maestro, sólo puedo decirte una cosa: ¿cuéntame tus sueños, para que soñemos juntos!” (Ruben Alves)
Per això aquest conte de l’estel i el cuc que en Carles va il·lustrar amb els seus dibuixos i frases expressa millor que res aquesta al·legoria:
